Beques per a la creació artística 2023-2024
Ivonne Villamil
Meteoro
Ivonne estudia l’experiència sensible del paisatge a través del so. Els micròfons, dispositius i receptors de ràdio són els mitjans pels quals transforma les freqüències en material perceptible, i a partir del qual reflexionar sobre el territori (des d’un punt de vista geològic o atmosfèric) i la seva relació amb la identitat cultural dels llocs.
A “Metero”, Villamil proposa ampliar el nostre rang d’escolta a fenòmens que s’esdevenen més enllà de l’atmosfera terrestre. En un focus especial en la relació entre el clima i els astres, amb pràctiques i dispositius d’escolta vol dotar d’entitat elements que no considerem “vius” o “éssers” (llum, vibració, energia, camps magnètics, satèl·lits…) tot en un intent d’expandir la nostra relació amb el món que no ens és visible i que ens travessa, indiscutiblement, com les aigües a un embrió.
En col·laboració amb observatoris astronòmics i metereològics, l’artista continuarà posant en pràctica intervencions, tallers i performances que involucrin la presència de l’altre, per plegades repensar futurs i móns possibles; reinterpretar la nostra casa planetària, l’univers, i el seu vincle amb nosaltres.
Ana Cosac
Ziduri de Trecere
Ana fa servir la memòria personal i familiar per a parlar de les empremtes que deixen la migració i el nomadisme involuntari en l’imaginari de la llar. Així, en les seves instal·lacions, respirem l’intent insaciable de recuperar aquell caliu primari, en forma de ritual o d’arxiu fotogràfic, el qual només existeix en el record.
A “Ziduri de Trecere”, Cosac proposa enllaçar un memorial, escampat en llocs del pla urbà, sobre les experiències migratòries en família. Les mitgeres de cases derruïdes es convertiran en l’element que suportarà el simbolisme de la problemàtica, i les històries rere les imatges de cada arxiu familiar, el fil que pretendrà reparar l’absència.
Desplaçant el focus cap a les veus d’altres famílies migrants, el projecte esdevé un treball de camp que polititza allò personal, amb la voluntat de generar espais de diàleg entre tradicions, traïcions, i nous compromisos per ressignificar allò que anomenem “llar”. Tan essencial com necessari, en un temps on la fixació sembla quasi impossible, però pot no ser-ho d’una altra manera.
Helena Laguna
Correspondencias
Helena fa memòria col·lectiva a partir del propi origen, trobant lectures en els gests de la quotidianitat, i formes en la sensorialitat orgànica del món. En els seus projectes, materials com el tèxtil, el paper o el menjar s’articulen per fer presents comunicacions invisibilitzades fins un passat proper, com són les rutines corporals en l’àmbit de la cuina, o els missatges amagats en el trenat de les labors.
A “Correspondencias”, Laguna prendrà el format epistolar com a punt de partida per a tractar l’analfabetisme. Amb la mateixa ironia qüestiona l’imperialitat de la paraula, i tot fent memòria de la seva àvia (i amb ella, de totes les àvies) buscarà maneres i dinàmiques amb les que aquesta s’hagués pogut comunicar, d’una altra manera.
No tant per fer justícia sobre el què va ser, la proposta de l’artista de fer servir el cos com a vehicle de comunicació pren una intenció quasibé utòpica, en la mesura que és allò que ens iguala sense excepció. En un moment on l’alta mobilitat dels cossos implica xocs culturals, el diàleg passarà pel compartir de l’experiència quotidiana. I quan la verbalitat manqui de la seva capacitat significadora, potser, trobarem el vincle en el gest.